diumenge, 17 de gener de 2010

BEATIFICACIÓ D'EN SAMSÓ





Vagi per endavant que sóc del tot contrari a la pena de mort; també al dret amb que es creuen algunes (siguin persones o institucions) a manllevar la vida d'altres i que considero que tothom ha de tenir un judici just i amb plenes garanties abans de ser condemnat a cap pena. D'això en podríem parlar molt, clar, perquè el dia a dia ens demostra que diners i justícia van sovint lligats, però com que no és el tema que vull tractar, deixem-ho així.
El que sí vull tractar és de la beatificació del Dr Samsó i del ressò que està prenent el tema, que fins i tot volen instal·lar cadires i bancs fora de Santa Maria el dia de la seua beatificació.
No sóc historiador ni pretenc ser-ho, però hi ha un parell de coses que em criden l'atenció i que em provoquen cert enuig.
En primer lloc, la beatificació del Dr. Samsó (i respecto aquest títol per no ferir susceptibilitats) es va iniciar el març de l'any 1959, juntament amb el Dr. Irurita i gairebé altres mil sacerdots. Em sembla que en aquesta relació no n'hi havia cap dels sacerdots assassinats per les tropes franquistes quan van ocupar el país basc . Regnava a la terra d'aquesta part de creients en Joan XXIII des d'uns mesos abans, però la preparació del procés es produir durant el mandat d'en Pius XII, sospitós de col·laborar amb els nazis i ferm defensor de qualificar i beneir com a creuada l'aixecament militar del 36.
En Pau VI, home de més llums, va paralitzar aquests processos l'any 1964. Al seu successor l'any 1978, en Joan Pau I, no li van deixar temps gairebé ni de dir una missa, o sigui que el procés va seguir tancat. És precisament amb en Joan Pau II, que es carrega tota l'apertura experimentada sota el regnat de Pau VI que es reobre el procés. I ara, amb en Benet XVI, partidari de la misa en llatí i d'espatlles als creients, que es consuma.
Amb tot això només vinc a dir que aquest procés que fa 50 anys que dura, és impulsat i consumat pel sector més carca de l'església, el mateix que va saber a quin costat posar-se i per qui apostar durant la guerra civil.
En segon lloc, el que he sentit parlar a gent de l'època o m'he pogut documentar, donen poques raons per beatificar a aquest "sant baró". Alguns historiadors neguen credibilitat a qui l'acusava d'estafador amb pams de cel, però encara podem trobar testimonis que ho corroboren, fins i tot per escrit.
Heu conegut a la Montserrat Julió ? Tenia uns deu anys quan va marxar cap l'exili amb la seva família. Finalment anar a parar a Xile amb el Winnipeg, vaixell fletat per en Pablo Neruda i el govern xilè per acollir refugiats d'aquella guerra. Mataronina de pro i que es va convertir en una actriu de renom, diu a les seves memòries (Vida Endins. Crònica d'un exili a Xile. Viena edicions, abril 2003) :

"Un dia, l'oncle Rossend, per comptes de portar-me un dibuix, es presentà amb un regal impensat, una cartera de cuir per quan anés a l'escola. Feia temps que es rumorejava que ja era hora d'anar a un col•legi com cal. A la nostra ciutat n'hi havia de molt diferents, alguns estaven regits per monges i les alumnes duien uniformes amb capes blau marí i faldilles amb plecs, però el pare i la mare volien que m'eduqués a l'escola laica, on s'anava amb vestit de carrer. Malgrat les idees de l'àvia Ramona, que hauria estat feliç constatant que m'instruïa amb el catecisme a la mà, els meus pares sabien molt bé com volien que fos la meva instrucció. La pròpia experiència els havia donat una opinió prou clara. —Les noies de les monges només saben resar i fer brodats. —deia la mare. —El mal més gros és el de les idees que els fiquen al cap —era la conclusió del pare. Éren frases que anaven destinades a l'àvia a fi de dissuadirla de les seves intencions. Però encara s'havia de produir el fet que va posar les coses al seu lloc de manera definitiva i per sempre més. A casa es preparava un daltabaix de proporcions bíbliques! El sentir de l'àvia Ramona era monòton. Les seves preocupacions desembocaven sempre en el mateix tema, la religió. Llegia llibres amb tapes negres, resseguint les frases amb l'ajut d'una lupa. Es tractava d'històries verídiques, llegendes àuries, vides esgarrifoses de santes pures i verges martiritzades amb foc i tota mena d'eines enginyoses perquè el turment no s'acabés mai. De retorn del parc, entràvem a l'església que trobàvem més a mà: un dia paràvem a la parròquia de Santa Maria; un altre, a Sant Josep o a Santa Anna i ens hi estàvem una mitja horeta anant d'un altar a l'altre: el de les ànimes, ple de flames i mitja humanitat clamant entre el foc; el de santa Llúcia, mostrant, damunt d'una safata, els ulls que li havien arrencat; el de sant Sebastià, ferit de mort per una infinitat de sagetes. L'itinerari era tètric. Aquelles visions, a més d'oprimir-me el cor, em treien la gana que havia anat a buscar al parc i, a sobre, en arribar a casa, hauria d'empassar-me una cullerada d'oli de fetge de bacallà. L'àvia, en canvi, semblava reconfortada després d'haver resat una tirallonga d'avemaries que anava comptant amb un rosari de filigrana d'argent. Un cop al mes, per rematar l'entreteniment, un home portava a casa una capelleta de fusta retallada, d'estil gòtic, amb una imatge que variava segons l'època de l'any. L'àvia la posava a la seva habitació, la il•luminava amb un parell de xinxetes que feien una llum esmorteïda i, un cop passat el termini de lloguer de l'artefacte, ella mateixa s'ocupava d'anar-lo a dur a una altra veïna devota. Tantes hores d'olorar cera i encens, pensant sempre en l'altre món, la feien cada dia més amiga dels capellans, amb la confiança de trobar una salvació eterna amb garanties de pes. Plena de dubtes i d'esperança, va caure en mans de mossèn Samsó, rector de Santa Maria, home mundà, un xic fatxenda i, pel que sembla, dotat d'una innegable seducció. Tenia una clientela de beates riques i l'àvia, que a base d'estalvis havia reunit un bon fons, acabà confessant-s'hi i confiant-li les seves inquietuds més íntimes. A la calaixera gran, coberta pels llençols de fil, hi havia una capsa on es guardaven les reserves. Només l'àvia i el pare hi tenien accés i eren els encarregats d'administrar un capital que podia necessitar-se en un moment crític. Un bon dia el pare observà que els bitllets de banc havien disminuït de manera considerable. Els va comptar tres o quatre vegades i, amb certa cautela, preguntà a la seva mare quin era el motiu de l'estranya reducció. —...Ai, fill meu —va fer ella— sóc vella i aviat me n'aniré... El primer pensament del pare fou d'alarma. Imaginà que la dona patia algun mal incurable que no havia desvetllat per por d'alarmar la família. —Però, què voleu dir, mare ? —No sé si ho saps... Des de l'estiu que em confesso amb el rector de Santa Maria, mossèn Samsó. —No, mare, no ho sabia ni m'importa. Això és un assumpte vostre... i què més? —preguntà el pare. —El mossèn, que va pel camí de la santedat, m'ha tret un pes de sobre i m'ha fet la gràcia d'assegurar-me un lloc al cel... Ell, que tot ho pot, me n'ha venut deu pams! —Deu pams, de què?... —Deu pams de cel, fill meu! Una ocasió que no podia deixar passar! L'àvia parlava del cel com si es tractés d'una liquidació de saldos de temporada! El pare, indignat, no s'ho acabava de creure però, de mica en mica, va anar treïent-ne l'entrellat. D'aquesta manera va descobrir que la parcel•lació del cel, per obra i gràcia del rector de Santa Maria, feia temps que havia començat. Es tractava d'un negoci rendible i sense fissures, un negoci que no requeria ni personal administratiu ni socis inoportuns ni avals bancaris feixucs que aprimessin els beneficis ni cap escriptura comprometedora. El mossèn s'ho pasterejava tot sol des del despatx de la rectoria. Només ell tallava el bacallà i imposava la seva autoritat damunt les parroquianes pobres d'esperit i esporuguides a les quals, hàbilment, sabia embolicar amb sofismes, fins a aconseguir que la víctima se sentís segura amb els socors d'un intermediari que es tractava, com aquell qui diu de tu, amb el Pare Etern. La transacció s'ultimava amb una quantitat de diners que, com assegurava el tonsurat, anaven a profit de les ànimes i eren ben poca cosa si sospesem que la vida eterna, com el seu nom indica, no s'acaba mai. L'àvia Ramona havia pagat al clergue, per un tros de cel de deu pams de llargària, sense aclarir-ne quants en feia d'amplada, deu mil pessetes. Deu mil pessetes de l'any 1934! Era una sort que l'àvia fos baixeta i ocupés poc lloc! El pare no va perdre temps. De bon matí es presentà a casa del senyor rector i, sota l'amenaça de veure's als tribunals, el pillet afluixà la bossa sense piular. Amb el descobriment d'aquest fet, la influència de l'àvia va sofrir una considerable baixa. L'avi Celestí li va cantar les quaranta. Amb raons ben fonamentades, intentà que la dona s'adonés, malgrat la fe cega que la dominava, d'una evidència més clara que l'aigua: la corrupció d'alguns membres de l'església i fins on arribaven les maquinacions d'un capellanum innoble que utilitzava l'extorsió impúdicament. La proclama de l'avi fou rematada amb una paraula definitiva: —Burra!... L'àvia continuà, aparentment, tan devota com sempre. Ara bé, l'experiència d'haver estat víctima d'una rifada colossal per part d'un membre del clericat a qui havia obert el cor amb càndida fe va trabucar-li part dels valors espirituals encara que no ho volgués reconèixer cara al marit. D'altra banda, la va enriquir de manera inqüestionable i la va dotar de certa espurna de sarcasme que solia aplicar, sense cap recel, quan li convenia, sobretot quan es tractava de coses que tenien relació amb el món de la fe. No és d'estranyar, doncs, que un dia que va trobar un duro de plata que lluïa damunt d'una llosa a Santa Anna, el recollís... i que quan el sagristà, cap viu, observà el seu gest i s'hi acostà, mendicaire, dient: —Per a les ànimes!... ella respongués, tot ficant-se, lleugera, la moneda a la butxaca: —Per a les vives!"

Pretendre beatificar i santificar a qui avui dia, en una època diem-ne més normalitzada, potser estaria fins i tot a la presó per estafador, no em sembla que faci cap bé ni a aquesta religió ni al conjunt de la societat, malgrat les circumstàncies de la seva mort.

I espero, segurament vanament, que el poder polític i civil faci gala del seu laïcisme , no intervingui en aquest procés i deixi per a Déu el que és de Déu, el reguitzell de beats i sants per exemple, i per els Homes el que és dels Homes, recursos i diners entre d'altres, per més que a títol personal, algun d'ells es reclami d'aquesta o semblant religió... o de qualsevol altra.
,

dissabte, 16 de gener de 2010

CAN FÀBREGAS DE NOU

I amb més força que mai. Amb l'acceptació i ampliació per part del jutjat 3 de Mataró de la querella presentada pel fiscal i que imputa en Joan Antoni Baron i Ramon Bassas per destrucció del patrimoni, exigint alhora paralitzar qualsevol tipus d'activitat de desmuntatge, el tema de can Fàbregas reneix de les que semblaven les seves cendres. I ves a saber sinó hi hauran més acusats o imputacions d'altra mena.
Jo no tinc cap dubte de l'honestedat d'en Joan Antoni Baron en aquest o altres "affers". A més de respectar-lo i apreciar-lo, estic del tot convençut que la seva dedicació a la política no esdevé com una conseqüència que "no sap fer res més" com passa amb molts altres càrrecs i que li comporta més desgast personal que no pas satisfaccions. Ho fa pel compromís i convenciment de prestar un servei a la societat. Però és l'alcalde de la ciutat i a ulls de tothom i també de la justícia, el màxim responsable dels desgavells que faci l'Ajuntament, tant si ho fa directament com de forma indirecta a través de les moltes empreses instrumentals existents. Segurament gran part d'aquests desgavells són provocats pel seu entorn immediat però, en última instància, és ell qui està més autoritzat per frenar-los ... o per deixar fer...
El principal soci de l'equip de govern, el PSC (a ERC i ICV no els busquis gaire que no saben com fer-se fonedissos), reacciona burlant, mentint i enganyant.
Feia dies que s'havia anunciat que la querella del fiscal demanava la paralització del trasllat i era qüestió de pocs dies saber si el jutjat acceptava la querella. En comptes d'esperar a veure que passava finalment, no fa més que accelerar l'enderroc. Potser això no és punible, no ho sé, però convindrem que té per intenció burlar l'acció de la justícia.
Davant l'anunci, tanca files i defensa públicament que ells sempre han defensat el patrimoni i per això trossegen can Fàbregas per muntar-ho de nou. Per poc que hom hagi seguit el tema, sap perfectament que la història és ben diferent, que primer va intentar i aconseguí inicialment descatalogar can Fàbregas per procedir-ne al seu enderroc, però que les irregularitats del procés ho van invalidar. Per no parlar que malgrat estigués qualificat aquest edifici amb el màxim nivell de protecció, no va fer res durant molts anys per evitar el seu deterioro. Això, es miri com es miri, és mentir com un bergant.
Però n'hi ha més. Defensen aferrissadament com han fet les coses perquè ens juguem la vinguda del Corte Inglés, qu ens ha de treure de tants mals i titllen als precursors de les denúncies com opositors a la seva vinguda.
Mireu, jo em conec la Plataforma Salvem can Fàbregas des dels seus inicis i si una cosa ha estat clara, a més de la defensa del patrimoni, és deslligar el tema de la vinguda o no del Corte Inglés.
Independentment que la vinguda del Corté Inglés l'interpreta el govern municipal com una espècie de "Bienvenido, Míster Marshall 2" amb Pepe Isbert inclòs, a la Plataforma hi ha gent que tant li fa que vingui o no vingui, gent que n'és contrària i gent que n'és partidària. Es tractava i tracta de salvar el patrimoni, no pronunciar-se sobre l'impacte que poden provocar uns grans magatzems en el centre de la ciutat a nivell del comerç, de l'ocupació o de la mobilitat. A més, tant la Plataforma com la CUP i altres grups municipals sempre havien demanat diàleg per buscar una solució que fes compatible aquests dos aspectes i que podia passar, per exemple, per un canvi d'ubicació o restaurar i integrar can Fàbregas en la nova edificació, diàleg que en cap moment van acceptar els avui querellats. Per tant, confondre i lligar aquests dos temes no és més que enganyar de forma barroera.
I així no anem pas bé. Salvant les distàncies, fa uns 20 anys vaig viure un cas semblant. Hi havia un altre alcalde, aquell que refereixen els Portafardells en la seva llegenda, en Manuel Mas, prepotent per naturalesa i en Jeroni Escoda el regidor competent. Volien ampliar el cementiri dels Caputxins construint nous nínxols fins a tocar i pràcticament envair el pati de l'escola Rocafonda. No van acceptar cap tipus de diàleg: manaven ells i això és el que es faria, que ens hi poséssim fulles. Evidentment ho van fer. Però uns quants pares i mares de l'APA, entre els quals s'hi comptava en Miquel Manté i davant l'actitud de l'Ajuntament, ens vam veure obligats a posar un contenciós administratiu. Quan els nínxols ja estaven construïts i alguns d'ells fins i tot "habitats", la resolució de la Generalitat va dir que teníem raó i que gran part d'aquells nínxols s'havien d'enderrocar. Llavors sí que van voler negociar... per enderrocar els mínims nínxols possibles. L'odèon de l'escola Rocafonda i el nou cementiri tenen molt a veure amb aquella victòria i posterior negociació.
Però...qui va pagar aquella capgrossada ? Tots plegats, quins pebrots.
I qui pagarà ara aquesta ? Més del mateix...
I a això no hi ha dret ! Una cosa és que els ciutadans paguem errors involuntaris i benintencionats dels nostres polítics, que tothom es pot equivocar i una altra ben diferent és que en paguem les conseqüències de la manca de diàleg, de no voler buscar el consens, de tirar pel dret perquè tens la majoria i el poder.
Altra vegada i com fa 20 anys, l'única sortida que ens han deixat ha estat oposar-nos-hi via judicial. Molt bé, en veiem un petit avanç del resultat final. I ara què ?