CAN FÀBREGAS DE NOU

I amb més força que mai. Amb l'acceptació i ampliació per part del jutjat 3 de Mataró de la querella presentada pel fiscal i que imputa en Joan Antoni Baron i Ramon Bassas per destrucció del patrimoni, exigint alhora paralitzar qualsevol tipus d'activitat de desmuntatge, el tema de can Fàbregas reneix de les que semblaven les seves cendres. I ves a saber sinó hi hauran més acusats o imputacions d'altra mena.

Jo no tinc cap dubte de l'honestedat d'en Joan Antoni Baron en aquest o altres "affers". A més de respectar-lo i apreciar-lo, estic del tot convençut que la seva dedicació a la política no esdevé com una conseqüència que "no sap fer res més" com passa amb molts altres càrrecs i que li comporta més desgast personal que no pas satisfaccions. Ho fa pel compromís i convenciment de prestar un servei a la societat. Però és l'alcalde de la ciutat i a ulls de tothom i també de la justícia, el màxim responsable dels desgavells que faci l'Ajuntament, tant si ho fa directament com de forma indirecta a través de les moltes empreses instrumentals existents. Segurament gran part d'aquests desgavells són provocats pel seu entorn immediat però, en última instància, és ell qui està més autoritzat per frenar-los ... o per deixar fer...
El principal soci de l'equip de govern, el PSC (a ERC i ICV no els busquis gaire que no saben com fer-se fonedissos), reacciona burlant, mentint i enganyant.
Feia dies que s'havia anunciat que la querella del fiscal demanava la paralització del trasllat i era qüestió de pocs dies saber si el jutjat acceptava la querella. En comptes d'esperar a veure que passava finalment, no fa més que accelerar l'enderroc. Potser això no és punible, no ho sé, però convindrem que té per intenció burlar l'acció de la justícia.
Davant l'anunci, tanca files i defensa públicament que ells sempre han defensat el patrimoni i per això trossegen can Fàbregas per muntar-ho de nou. Per poc que hom hagi seguit el tema, sap perfectament que la història és ben diferent, que primer va intentar i aconseguí inicialment descatalogar can Fàbregas per procedir-ne al seu enderroc, però que les irregularitats del procés ho van invalidar. Per no parlar que malgrat estigués qualificat aquest edifici amb el màxim nivell de protecció, no va fer res durant molts anys per evitar el seu deterioro. Això, es miri com es miri, és mentir com un bergant.
Però n'hi ha més. Defensen aferrissadament com han fet les coses perquè ens juguem la vinguda del Corte Inglés, qu ens ha de treure de tants mals i titllen als precursors de les denúncies com opositors a la seva vinguda.
Mireu, jo em conec la Plataforma Salvem can Fàbregas des dels seus inicis i si una cosa ha estat clara, a més de la defensa del patrimoni, és deslligar el tema de la vinguda o no del Corte Inglés.
Independentment que la vinguda del Corté Inglés l'interpreta el govern municipal com una espècie de "Bienvenido, Míster Marshall 2" amb Pepe Isbert inclòs, a la Plataforma hi ha gent que tant li fa que vingui o no vingui, gent que n'és contrària i gent que n'és partidària. Es tractava i tracta de salvar el patrimoni, no pronunciar-se sobre l'impacte que poden provocar uns grans magatzems en el centre de la ciutat a nivell del comerç, de l'ocupació o de la mobilitat. A més, tant la Plataforma com la CUP i altres grups municipals sempre havien demanat diàleg per buscar una solució que fes compatible aquests dos aspectes i que podia passar, per exemple, per un canvi d'ubicació o restaurar i integrar can Fàbregas en la nova edificació, diàleg que en cap moment van acceptar els avui querellats. Per tant, confondre i lligar aquests dos temes no és més que enganyar de forma barroera.
I així no anem pas bé. Salvant les distàncies, fa uns 20 anys vaig viure un cas semblant. Hi havia un altre alcalde, aquell que refereixen els Portafardells en la seva llegenda, en Manuel Mas, prepotent per naturalesa i en Jeroni Escoda el regidor competent. Volien ampliar el cementiri dels Caputxins construint nous nínxols fins a tocar i pràcticament envair el pati de l'escola Rocafonda. No van acceptar cap tipus de diàleg: manaven ells i això és el que es faria, que ens hi poséssim fulles. Evidentment ho van fer. Però uns quants pares i mares de l'APA, entre els quals s'hi comptava en Miquel Manté i davant l'actitud de l'Ajuntament, ens vam veure obligats a posar un contenciós administratiu. Quan els nínxols ja estaven construïts i alguns d'ells fins i tot "habitats", la resolució de la Generalitat va dir que teníem raó i que gran part d'aquells nínxols s'havien d'enderrocar. Llavors sí que van voler negociar... per enderrocar els mínims nínxols possibles. L'odèon de l'escola Rocafonda i el nou cementiri tenen molt a veure amb aquella victòria i posterior negociació.
Però...qui va pagar aquella capgrossada ? Tots plegats, quins pebrots.
I qui pagarà ara aquesta ? Més del mateix...

I a això no hi ha dret ! Una cosa és que els ciutadans paguem errors involuntaris i benintencionats dels nostres polítics, que tothom es pot equivocar i una altra ben diferent és que en paguem les conseqüències de la manca de diàleg, de no voler buscar el consens, de tirar pel dret perquè tens la majoria i el poder.
Altra vegada i com fa 20 anys, l'única sortida que ens han deixat ha estat oposar-nos-hi via judicial. Molt bé, en veiem un petit avanç del resultat final. I ara què ?