diumenge, 17 de gener de 2010

BEATIFICACIÓ D'EN SAMSÓ





Vagi per endavant que sóc del tot contrari a la pena de mort; també al dret amb que es creuen algunes (siguin persones o institucions) a manllevar la vida d'altres i que considero que tothom ha de tenir un judici just i amb plenes garanties abans de ser condemnat a cap pena. D'això en podríem parlar molt, clar, perquè el dia a dia ens demostra que diners i justícia van sovint lligats, però com que no és el tema que vull tractar, deixem-ho així.
El que sí vull tractar és de la beatificació del Dr Samsó i del ressò que està prenent el tema, que fins i tot volen instal·lar cadires i bancs fora de Santa Maria el dia de la seua beatificació.
No sóc historiador ni pretenc ser-ho, però hi ha un parell de coses que em criden l'atenció i que em provoquen cert enuig.
En primer lloc, la beatificació del Dr. Samsó (i respecto aquest títol per no ferir susceptibilitats) es va iniciar el març de l'any 1959, juntament amb el Dr. Irurita i gairebé altres mil sacerdots. Em sembla que en aquesta relació no n'hi havia cap dels sacerdots assassinats per les tropes franquistes quan van ocupar el país basc . Regnava a la terra d'aquesta part de creients en Joan XXIII des d'uns mesos abans, però la preparació del procés es produir durant el mandat d'en Pius XII, sospitós de col·laborar amb els nazis i ferm defensor de qualificar i beneir com a creuada l'aixecament militar del 36.
En Pau VI, home de més llums, va paralitzar aquests processos l'any 1964. Al seu successor l'any 1978, en Joan Pau I, no li van deixar temps gairebé ni de dir una missa, o sigui que el procés va seguir tancat. És precisament amb en Joan Pau II, que es carrega tota l'apertura experimentada sota el regnat de Pau VI que es reobre el procés. I ara, amb en Benet XVI, partidari de la misa en llatí i d'espatlles als creients, que es consuma.
Amb tot això només vinc a dir que aquest procés que fa 50 anys que dura, és impulsat i consumat pel sector més carca de l'església, el mateix que va saber a quin costat posar-se i per qui apostar durant la guerra civil.
En segon lloc, el que he sentit parlar a gent de l'època o m'he pogut documentar, donen poques raons per beatificar a aquest "sant baró". Alguns historiadors neguen credibilitat a qui l'acusava d'estafador amb pams de cel, però encara podem trobar testimonis que ho corroboren, fins i tot per escrit.
Heu conegut a la Montserrat Julió ? Tenia uns deu anys quan va marxar cap l'exili amb la seva família. Finalment anar a parar a Xile amb el Winnipeg, vaixell fletat per en Pablo Neruda i el govern xilè per acollir refugiats d'aquella guerra. Mataronina de pro i que es va convertir en una actriu de renom, diu a les seves memòries (Vida Endins. Crònica d'un exili a Xile. Viena edicions, abril 2003) :

"Un dia, l'oncle Rossend, per comptes de portar-me un dibuix, es presentà amb un regal impensat, una cartera de cuir per quan anés a l'escola. Feia temps que es rumorejava que ja era hora d'anar a un col•legi com cal. A la nostra ciutat n'hi havia de molt diferents, alguns estaven regits per monges i les alumnes duien uniformes amb capes blau marí i faldilles amb plecs, però el pare i la mare volien que m'eduqués a l'escola laica, on s'anava amb vestit de carrer. Malgrat les idees de l'àvia Ramona, que hauria estat feliç constatant que m'instruïa amb el catecisme a la mà, els meus pares sabien molt bé com volien que fos la meva instrucció. La pròpia experiència els havia donat una opinió prou clara. —Les noies de les monges només saben resar i fer brodats. —deia la mare. —El mal més gros és el de les idees que els fiquen al cap —era la conclusió del pare. Éren frases que anaven destinades a l'àvia a fi de dissuadirla de les seves intencions. Però encara s'havia de produir el fet que va posar les coses al seu lloc de manera definitiva i per sempre més. A casa es preparava un daltabaix de proporcions bíbliques! El sentir de l'àvia Ramona era monòton. Les seves preocupacions desembocaven sempre en el mateix tema, la religió. Llegia llibres amb tapes negres, resseguint les frases amb l'ajut d'una lupa. Es tractava d'històries verídiques, llegendes àuries, vides esgarrifoses de santes pures i verges martiritzades amb foc i tota mena d'eines enginyoses perquè el turment no s'acabés mai. De retorn del parc, entràvem a l'església que trobàvem més a mà: un dia paràvem a la parròquia de Santa Maria; un altre, a Sant Josep o a Santa Anna i ens hi estàvem una mitja horeta anant d'un altar a l'altre: el de les ànimes, ple de flames i mitja humanitat clamant entre el foc; el de santa Llúcia, mostrant, damunt d'una safata, els ulls que li havien arrencat; el de sant Sebastià, ferit de mort per una infinitat de sagetes. L'itinerari era tètric. Aquelles visions, a més d'oprimir-me el cor, em treien la gana que havia anat a buscar al parc i, a sobre, en arribar a casa, hauria d'empassar-me una cullerada d'oli de fetge de bacallà. L'àvia, en canvi, semblava reconfortada després d'haver resat una tirallonga d'avemaries que anava comptant amb un rosari de filigrana d'argent. Un cop al mes, per rematar l'entreteniment, un home portava a casa una capelleta de fusta retallada, d'estil gòtic, amb una imatge que variava segons l'època de l'any. L'àvia la posava a la seva habitació, la il•luminava amb un parell de xinxetes que feien una llum esmorteïda i, un cop passat el termini de lloguer de l'artefacte, ella mateixa s'ocupava d'anar-lo a dur a una altra veïna devota. Tantes hores d'olorar cera i encens, pensant sempre en l'altre món, la feien cada dia més amiga dels capellans, amb la confiança de trobar una salvació eterna amb garanties de pes. Plena de dubtes i d'esperança, va caure en mans de mossèn Samsó, rector de Santa Maria, home mundà, un xic fatxenda i, pel que sembla, dotat d'una innegable seducció. Tenia una clientela de beates riques i l'àvia, que a base d'estalvis havia reunit un bon fons, acabà confessant-s'hi i confiant-li les seves inquietuds més íntimes. A la calaixera gran, coberta pels llençols de fil, hi havia una capsa on es guardaven les reserves. Només l'àvia i el pare hi tenien accés i eren els encarregats d'administrar un capital que podia necessitar-se en un moment crític. Un bon dia el pare observà que els bitllets de banc havien disminuït de manera considerable. Els va comptar tres o quatre vegades i, amb certa cautela, preguntà a la seva mare quin era el motiu de l'estranya reducció. —...Ai, fill meu —va fer ella— sóc vella i aviat me n'aniré... El primer pensament del pare fou d'alarma. Imaginà que la dona patia algun mal incurable que no havia desvetllat per por d'alarmar la família. —Però, què voleu dir, mare ? —No sé si ho saps... Des de l'estiu que em confesso amb el rector de Santa Maria, mossèn Samsó. —No, mare, no ho sabia ni m'importa. Això és un assumpte vostre... i què més? —preguntà el pare. —El mossèn, que va pel camí de la santedat, m'ha tret un pes de sobre i m'ha fet la gràcia d'assegurar-me un lloc al cel... Ell, que tot ho pot, me n'ha venut deu pams! —Deu pams, de què?... —Deu pams de cel, fill meu! Una ocasió que no podia deixar passar! L'àvia parlava del cel com si es tractés d'una liquidació de saldos de temporada! El pare, indignat, no s'ho acabava de creure però, de mica en mica, va anar treïent-ne l'entrellat. D'aquesta manera va descobrir que la parcel•lació del cel, per obra i gràcia del rector de Santa Maria, feia temps que havia començat. Es tractava d'un negoci rendible i sense fissures, un negoci que no requeria ni personal administratiu ni socis inoportuns ni avals bancaris feixucs que aprimessin els beneficis ni cap escriptura comprometedora. El mossèn s'ho pasterejava tot sol des del despatx de la rectoria. Només ell tallava el bacallà i imposava la seva autoritat damunt les parroquianes pobres d'esperit i esporuguides a les quals, hàbilment, sabia embolicar amb sofismes, fins a aconseguir que la víctima se sentís segura amb els socors d'un intermediari que es tractava, com aquell qui diu de tu, amb el Pare Etern. La transacció s'ultimava amb una quantitat de diners que, com assegurava el tonsurat, anaven a profit de les ànimes i eren ben poca cosa si sospesem que la vida eterna, com el seu nom indica, no s'acaba mai. L'àvia Ramona havia pagat al clergue, per un tros de cel de deu pams de llargària, sense aclarir-ne quants en feia d'amplada, deu mil pessetes. Deu mil pessetes de l'any 1934! Era una sort que l'àvia fos baixeta i ocupés poc lloc! El pare no va perdre temps. De bon matí es presentà a casa del senyor rector i, sota l'amenaça de veure's als tribunals, el pillet afluixà la bossa sense piular. Amb el descobriment d'aquest fet, la influència de l'àvia va sofrir una considerable baixa. L'avi Celestí li va cantar les quaranta. Amb raons ben fonamentades, intentà que la dona s'adonés, malgrat la fe cega que la dominava, d'una evidència més clara que l'aigua: la corrupció d'alguns membres de l'església i fins on arribaven les maquinacions d'un capellanum innoble que utilitzava l'extorsió impúdicament. La proclama de l'avi fou rematada amb una paraula definitiva: —Burra!... L'àvia continuà, aparentment, tan devota com sempre. Ara bé, l'experiència d'haver estat víctima d'una rifada colossal per part d'un membre del clericat a qui havia obert el cor amb càndida fe va trabucar-li part dels valors espirituals encara que no ho volgués reconèixer cara al marit. D'altra banda, la va enriquir de manera inqüestionable i la va dotar de certa espurna de sarcasme que solia aplicar, sense cap recel, quan li convenia, sobretot quan es tractava de coses que tenien relació amb el món de la fe. No és d'estranyar, doncs, que un dia que va trobar un duro de plata que lluïa damunt d'una llosa a Santa Anna, el recollís... i que quan el sagristà, cap viu, observà el seu gest i s'hi acostà, mendicaire, dient: —Per a les ànimes!... ella respongués, tot ficant-se, lleugera, la moneda a la butxaca: —Per a les vives!"

Pretendre beatificar i santificar a qui avui dia, en una època diem-ne més normalitzada, potser estaria fins i tot a la presó per estafador, no em sembla que faci cap bé ni a aquesta religió ni al conjunt de la societat, malgrat les circumstàncies de la seva mort.

I espero, segurament vanament, que el poder polític i civil faci gala del seu laïcisme , no intervingui en aquest procés i deixi per a Déu el que és de Déu, el reguitzell de beats i sants per exemple, i per els Homes el que és dels Homes, recursos i diners entre d'altres, per més que a títol personal, algun d'ells es reclami d'aquesta o semblant religió... o de qualsevol altra.
,

dissabte, 16 de gener de 2010

CAN FÀBREGAS DE NOU

I amb més força que mai. Amb l'acceptació i ampliació per part del jutjat 3 de Mataró de la querella presentada pel fiscal i que imputa en Joan Antoni Baron i Ramon Bassas per destrucció del patrimoni, exigint alhora paralitzar qualsevol tipus d'activitat de desmuntatge, el tema de can Fàbregas reneix de les que semblaven les seves cendres. I ves a saber sinó hi hauran més acusats o imputacions d'altra mena.
Jo no tinc cap dubte de l'honestedat d'en Joan Antoni Baron en aquest o altres "affers". A més de respectar-lo i apreciar-lo, estic del tot convençut que la seva dedicació a la política no esdevé com una conseqüència que "no sap fer res més" com passa amb molts altres càrrecs i que li comporta més desgast personal que no pas satisfaccions. Ho fa pel compromís i convenciment de prestar un servei a la societat. Però és l'alcalde de la ciutat i a ulls de tothom i també de la justícia, el màxim responsable dels desgavells que faci l'Ajuntament, tant si ho fa directament com de forma indirecta a través de les moltes empreses instrumentals existents. Segurament gran part d'aquests desgavells són provocats pel seu entorn immediat però, en última instància, és ell qui està més autoritzat per frenar-los ... o per deixar fer...
El principal soci de l'equip de govern, el PSC (a ERC i ICV no els busquis gaire que no saben com fer-se fonedissos), reacciona burlant, mentint i enganyant.
Feia dies que s'havia anunciat que la querella del fiscal demanava la paralització del trasllat i era qüestió de pocs dies saber si el jutjat acceptava la querella. En comptes d'esperar a veure que passava finalment, no fa més que accelerar l'enderroc. Potser això no és punible, no ho sé, però convindrem que té per intenció burlar l'acció de la justícia.
Davant l'anunci, tanca files i defensa públicament que ells sempre han defensat el patrimoni i per això trossegen can Fàbregas per muntar-ho de nou. Per poc que hom hagi seguit el tema, sap perfectament que la història és ben diferent, que primer va intentar i aconseguí inicialment descatalogar can Fàbregas per procedir-ne al seu enderroc, però que les irregularitats del procés ho van invalidar. Per no parlar que malgrat estigués qualificat aquest edifici amb el màxim nivell de protecció, no va fer res durant molts anys per evitar el seu deterioro. Això, es miri com es miri, és mentir com un bergant.
Però n'hi ha més. Defensen aferrissadament com han fet les coses perquè ens juguem la vinguda del Corte Inglés, qu ens ha de treure de tants mals i titllen als precursors de les denúncies com opositors a la seva vinguda.
Mireu, jo em conec la Plataforma Salvem can Fàbregas des dels seus inicis i si una cosa ha estat clara, a més de la defensa del patrimoni, és deslligar el tema de la vinguda o no del Corte Inglés.
Independentment que la vinguda del Corté Inglés l'interpreta el govern municipal com una espècie de "Bienvenido, Míster Marshall 2" amb Pepe Isbert inclòs, a la Plataforma hi ha gent que tant li fa que vingui o no vingui, gent que n'és contrària i gent que n'és partidària. Es tractava i tracta de salvar el patrimoni, no pronunciar-se sobre l'impacte que poden provocar uns grans magatzems en el centre de la ciutat a nivell del comerç, de l'ocupació o de la mobilitat. A més, tant la Plataforma com la CUP i altres grups municipals sempre havien demanat diàleg per buscar una solució que fes compatible aquests dos aspectes i que podia passar, per exemple, per un canvi d'ubicació o restaurar i integrar can Fàbregas en la nova edificació, diàleg que en cap moment van acceptar els avui querellats. Per tant, confondre i lligar aquests dos temes no és més que enganyar de forma barroera.
I així no anem pas bé. Salvant les distàncies, fa uns 20 anys vaig viure un cas semblant. Hi havia un altre alcalde, aquell que refereixen els Portafardells en la seva llegenda, en Manuel Mas, prepotent per naturalesa i en Jeroni Escoda el regidor competent. Volien ampliar el cementiri dels Caputxins construint nous nínxols fins a tocar i pràcticament envair el pati de l'escola Rocafonda. No van acceptar cap tipus de diàleg: manaven ells i això és el que es faria, que ens hi poséssim fulles. Evidentment ho van fer. Però uns quants pares i mares de l'APA, entre els quals s'hi comptava en Miquel Manté i davant l'actitud de l'Ajuntament, ens vam veure obligats a posar un contenciós administratiu. Quan els nínxols ja estaven construïts i alguns d'ells fins i tot "habitats", la resolució de la Generalitat va dir que teníem raó i que gran part d'aquells nínxols s'havien d'enderrocar. Llavors sí que van voler negociar... per enderrocar els mínims nínxols possibles. L'odèon de l'escola Rocafonda i el nou cementiri tenen molt a veure amb aquella victòria i posterior negociació.
Però...qui va pagar aquella capgrossada ? Tots plegats, quins pebrots.
I qui pagarà ara aquesta ? Més del mateix...
I a això no hi ha dret ! Una cosa és que els ciutadans paguem errors involuntaris i benintencionats dels nostres polítics, que tothom es pot equivocar i una altra ben diferent és que en paguem les conseqüències de la manca de diàleg, de no voler buscar el consens, de tirar pel dret perquè tens la majoria i el poder.
Altra vegada i com fa 20 anys, l'única sortida que ens han deixat ha estat oposar-nos-hi via judicial. Molt bé, en veiem un petit avanç del resultat final. I ara què ?

divendres, 9 de maig de 2008

EL PLE DEL XERINOLA

Ahir vaig tornar a assistir a un d'aquells plens de l'Ajuntament de Mataró que acaba a les tantes de la matinada i les intervencions de les entitats que demanen la paraula, en general vinculades a l'apartat de preguntes, sempre es deixen per al final. No és que insinuï que sigui fàcil corregir aquest problema, però és un autèntic impediment de caràcter físic aguantar fins aquelles hores pels qui volen intervenir...
Segurament hi havia temes més transcendentals, però el tema estrella per a mi i molta altra gent era el tancament del Casal de Joves de Cerdanyola i l'estigmatització i criminalització dels seus usuaris i monitors. Recordareu que amb motiu d'una "brillant i profitosa" operació polític policial el 24 d'abril, on després de fer una àmplia agafada a la plaça Onze de Setembre i concentrar tots els retinguts en el Casal de Joves per ser identificats i escorcollats, van clausurar el Casal perquè van aparèixer, després de la retenció i escorcoll, insisteixo, algunes "xines" a les instal·lacions (paperera i lavabos) ... que potser es pensaven que trobarien estampetes de Santa Llúcia ?
Després que els diversos grups de la oposició llegissin les preguntes que feien sobre l'actuació i els resultats, es va procedir a donar les paraules sol.licitades per diverses entitats. Havien passat ja sis hores des que començà el ple i la sala estava més plena que mai...
L'Associació infantil i juvenil Xerinola, qui gestiona una de les activitats d'aquest Casal i ja havia emès un comunicat previ, va iniciar la ronda d'intervencions. Del tot aclaridora, la seva portaveu va anar desgranant la trajectòria i activitats de l'associació, alhora que les conseqüències del tancament del Casal amb la consegüent criminalització dels usuaris i monitors. De la seva intervenció en destacaria molts aspectes, però només transcric alguns d'aquells que més m'impactaren:
"...Ens remetem als fets ocorreguts el passat 24 d'abril al Casal de Joves de Cerdanyola, equipament on es duen a terme bona part de les activitats del projecte Espai Jove Cerdanyola. Cap a 3/4 de 8 del vespre, un cop finalitzada l'activitat i quan els joves participants de la mateixa i els propis educadors ja estaven fora de l'equipament, la policia local va encerclar una trentena de joves que es trobaven als entorns de l'equipament, va obligar als educadors a obrir la porta -que ja era tancada- i els van fer entrar a tots a dins."
"...Els educadors van demanar diverses vegades que se'ls escorcollés a ells també, ja que en algun moment la policia va insinuar que eren sospitosos d'encobrir el consum i tràfic de drogues, però no se'ls va fer cas."
...Els educadors de l'Espai Jove Cerdanyola no han permès mai el consum ni la venda de drogues a l'interior ni a l'entrada de l'equipament, així com tampoc es permet el consum de tabac, d'alcohol … o ni tan sols de pipes.
...Com a prova d'això, els fets ocorreguts al juliol de 2005, en què els educadors van trobar una quantitat important de haixix amagada a la part exterior d'una de les finestres de l'equipament. En aquell moment, el Servei de Joventut, que estava informat de la situació, es va rentar les mans; van ser els propis educadors qui, assumint a nivell personal les conseqüències que això pogués tenir, van fer entrega del paquet a la policia. És així com s'entén que estem encobrint el tràfic de drogues?
...Fa molts anys que, des de l'Associació Infantil i Juvenil Casal Xerinola, alertem de la cronificació d'aquesta situació i de la necessitat d'un treball coordinat entre els diferents agents que intervenen en el territori, en la línia de la prevenció i amb l'objectiu d'evitar l'exclusió social dels col.lectius en risc, així com d'una intervenció conjunta en situacions de marginalitat. Sempre ens hem mostrat predisposats, per exemple, a treballar de manera coordinada amb la policia, malgrat els intents realitzats mai han reeixit.
Davant de la problemàtica existent, ens preguntem quines polítiques adreçades als joves té previst desenvolupar l'Ajuntament al barri de Cerdanyola? I, específicament, als joves i col.lectius en risc d'exclusió social … Creu l'Ajuntament que l'augment de la pressió policial, reclamat per alguns veïns i també per algun dels partits de l'oposició, contribueix a millorar la situació en què es troben aquests joves o els conflictes de convivència que s'han generat al barri? Es pretén abordar la problemàtica existent exigint-nos -d'una manera gens diplomàtica- que facilitem les dades dels joves que participen en les diferents activitats dutes a terme per l'entitat, sense donar-nos cap tipus d'explicació de l'ús que es farà d'aquestes dades (perquè, segons algú, no tenim cap dret a rebre explicacions …) i en contra d'una llei de protecció de dades que en prohibeix la seva difusió?
...Creiem que el tancament del Casal de Joves de Cerdanyola ha estat únicament una mesura d'aparador per fer callar, precisament, aquestes veus que reclamaven un major control policial (i, de pas, esgarrapar quatre vots, que mai va malament …). Avaluem els resultats: en un plat de la balança, els quatre vots, i les veus que durant uns dies no ens donaran la murga; a l'altre plat de la balança, l'estigmatització i criminalització dels joves i de la pròpia activitat, l'augment de l'alarma social, l'agreujament dels conflictes de convivència entre els veïns, … Per mesurar les conseqüències d'aquesta actuació només cal veure el tractament que s'ha fet de la notícia als mitjans de comunicació local (amb informacions falses o esbiaixades, com han reconegut els propis tècnics municipals, tot i que l'Ajuntament i la policia en cap moment s'han dignat a puntualitzar ni desmentir públicament); i, arrel d'això, les opinions que molta gent anònima ha expressat als fòrums d'internet … Perquè, en un primer moment, es va posar tant d' èmfasi en la identificació d'un jove fugat d'un centre de menors, sense esmentar que aquest jove ja havia estat detingut la nit abans pels Mossos d'Esquadra? O perquè s'ha insistit en la detenció d'un altre jove per atemptat a l'autoritat i en cap moment s'ha explicat que aquest jove pateix problemes de salut mental, fet que els propis educadors vam comunicar als agents de policia durant l'escorcoll?
...Ens considerem un cap de turc i estem convençuts que aquesta actuació ha estat fruit d'una decisió política irresponsable que respon a interessos partidistes i no del conjunt de la ciutadania.
...És aquesta la manera que té l'Ajuntament d'enfortir el teixit associatiu i afavorir la participació ciutadana? Després de la projecció pública tan negativa que, amb aquesta actuació, s'ha fet de l'Associació Infantil i Juvenil Casal Xerinola, algú s'ha plantejat en quina situació haurà d'afrontar a partir d'ara, l'entitat, el treball amb els propis joves, amb les famílies, amb els centres educatius del barri, amb altres entitats o institucions, etc.?
Com a professionals i com a persones vinculades al teixit associatiu de la ciutat, reafirmem la nostra voluntat de continuar apostant per una intervenció integral amb els joves, amb l'objectiu de garantir la igualtat d'oportunitats i afavorir la seva promoció social, així com per un treball de supot a les famílies així com a nivell comunitari que afavoreixi la inclusió i la convivència entre tots els veïns i veïnes del barri.

Sr. Alcalde, srs. Regidors … I DESPRÉS DEL TANCAMENT, QUÈ? És això el què el govern entén per una CIUTAT EDUCADORA?"


Forts aplaudiments del públic assistent i cara amb pasto de boniato dels/les regidors/res presents i fins i tot d'algun que altre periodista...
Seguiren les intervencions de l'Associació de Veïns de Cerdanyola, que criticà l'actuació polític policial i recolzava rotundament la tasca del Xerinola, a l'igual que la coordinadora d'entitats del barri que intervengué en el mateix sentit.
Li va tocar justificar l'operació a l'Oriol Batista, qui va voler demostrar que no era una actuació aïllada ni a "brote pronto", sinó que responia a un conjunt d'actuacions de llarga durada al voltant d'aquesta plaça, on diverses denúncies la situaven com un dels indrets de consum i distribució de haixí. La veritat és que em va saber greu veure-li fer aquest paperot, perquè hom es preguntava com és que després de tanta investigació i diverses actuacions policials, l'operació més espectacular i conjunta dels cossos policials acaba en una pífia tan monumental...

En Ramon Bassas, alcalde accidental que va ordenar en el seu moment la clausura "cautelar" del Casal per aquestes xines, romania callat. En Joan Antoni Baron, l'alcalde de veritat, li feia companyia tot expectant...
I va arribar l'hora de l'actuació estelar de l'Anna Barrera, regidora de Joventut i Dona però més coneguda com la Barbie Superstar...
He de reconèixer que ja no aguantava més i vaig haver de sortir un moment... sentia vergonya de les bajanades i subterfugis que es poden arribar a dir...poques vegades havia vist aquesta dosi de cretinisme galopant..
Al tornar a entrar, seguia la mateixa i el cretinisme anava en augment. Deia que no hi havia hagut cap conseqüència negativa amb el tancament... que s'havia tancat perquè s'hi havien trobat drogues i no importava la quantitat...
No veia cap conseqüència negativa, repetia com una cacatua el tema de les drogues trobades obviant com segurament hi havien entrat, per la porta principal i en poder d'algun retingut per al seu ús personal...
Protestes a la sala, acusant-la de mentidera, falsa i manipuladora...
M'arribaven de tot arreu força comentaris, que si aquesta tia és tonta, que si és... i jo pensava que no, que no és això, que pot ser més greu i tot...
La situació era ja del tot inaguantable i de sobte la sala es va més que mig buidar, deixant-la amb la paraula en sa boca que no parava de rajar. Després d'haver esperat més de sis hores per tractar el tema, valia més deixar-ho a mitges en ares de la salut mental...
I acabo amb la mateixa pregunta que feia el Xerinola:
Sr. Alcalde, srs. Regidors … I DESPRÉS DEL TANCAMENT, QUÈ? És això el què el govern entén per una CIUTAT EDUCADORA?

dilluns, 28 d’abril de 2008

TANCAT EL CASAL DE JOVES DE CERDANYOLA !

M'arriba la notícia que en Ramon Bassas, com alcalde accidental de Mataró, ha procedit a tancar "cautelarment" el Casal de Joves de Cerdanyola.
Intento averiguar que ha passat, ja que conec a alguns dels monitors/res d'aquest casal i valoro profundament la tasca que realitzen des de fa molts anys, malgrat les adversitats i més d'un intent "d'ofegament institucional" de les seves activitats i existència.
Segons les meves notícies, es fa una redada a la plaça Onze de Setembre i es concentra a tota la gent retinguda dins el casal de joves, que s'estava tancant, per escorcollar-los. Se li ordena a un dels monitors, per part de l'autoritat d'uniforme, que obri les portes.Posteriorment, apareix droga en una paperera del casal, motiu aduït per a la clausura.
Que a l'esmentada plaça i a diversos indrets de Mataró hi ha tràfec de drogues és un fet de sobres conegut i alguns s'haurien de preguntar perquè això perdura en el temps alhora que quin treball preventiu es fa amb els joves que poden esdevenir clients habituals o caure en aquestes activitats marginals...
Però que es clausuri el casal, on hi ha alguna de la poca gent que treballa amb alguns d'aquests joves retinguts i molts d'altres precisament per evitar tot això, em sembla impropi de gent que ostenta el poder, sigui en Bassas, els mossos o el papa de Roma.
Bé, fem una redada a qualsevol indret on es distribueixi droga i els tanquem a l'Ajuntament, al quartel dels mossos o a Santa Maria. Si apareix droga, que n'apareixerà, espero que també clausurem (encara que sigui "cautelarment") l'Ajuntament, el quartel dels mossos o el sagrat temple dels creients en un dels Déus existents ...i per ser equitatius, que es criminalitzi als responsables d'aquests edificis igual que s'ha fet i s'està fent amb quins porten el casal !
Malgrat la mesura tingui el títol de "cautelar", ja s'ha fet tot el mal possible, precisament als pocs que dia a dia intenten evitar situacions de marginalitat, no només a uns quants nouvinguts, sinó a mataronis nascuts i criats a Mataró.
Que es busca amb tot això ? Potser l'apaludiment fàcil, el voler demostrar que es fa alguna cosa per l'ordre i la convivència... quan és tot el contrari: aquesta actuació i tot el que l'acompanya atempta clarament contra la cohesió social de la nostra ciutat. Val més que els nostres polítics i les autoritats d'uniforme s'ho pensin una altra vegada i actuin amb més cura...
I no m'ho invento. Mireu algun dels fòrums d'internet d'aquestes revistes gratuites, com la del CapGros... ha estat la notícia més comentada, amb força missatges demanant "més canya al moro", o que l'alcalde, ja que és de Melilla, se'n torni al seu poble junt amb la resta de "sociatas"... o incitant clarament a la xenofòvia, al rascisme i al feixisme, o també al terrorisme, abogant per la crema de palaus... i que faran davant d'això les mateixes autoritats, amb o sense uniforme ? Veure-les passar, com passa sovint...
Bravo !, senyors de l'Ajuntament i altres d'uniforme, heu fet una tasca amb aquesta brillant actuació que molt ens costarà d'esmenar als que, des del moviment veïnal o múltiples entitats ciutadanes, fa temps que treballem, amb poc o cap suport institucional, per la convivència i cohesió social. Això sí: ni cobrem per això, ni anem d'uniforme...
I bravo també per aquestes revistes gratuïtes, tercera pota d'aquest conjunt d'actuacions. Malgrat el respecte que sento per força dels professionals que hi treballen, discrepo rotundament del tractament i manca de contrast d'aquesta o altres notícies. No se si serviran gaire per dinamitzar la venda de pisos, però molt poc per informar objectivament del que passa a la ciutat. I quan a aixó hi afegim el fòrum esmentat, on qui sigui pot dir des de l'anonimat més rigurós el que li vingui en gana malgrat atempti contra els drets més elementals, s'acaba tancant el cercle.

dimarts, 1 de gener de 2008

El miracle dels pans i els peixos, de nou a Madrid

La cúpula eclesiàstica ens permet entendre miracles i missatges bíblics llunyans de qualsevol explicació racional. Per alguna cosa diuen ser els representants de Déu a la terra...
El darrer diumenge de l'any es van aplegar a la plaça del Conquistador de Madrid gran part del clero, un munt de carcabisbes i milers de feligresos, fidels i carregats de fe de l'Espanya profunda en defensa de la família, els drets humans i la democràcia, segons diuen ells, clar.
La superfície terrenal ocupada es va mesurar en uns 43.000 m2 i el nombre de participants, segons càlculs del "Manifestómetro"que parteix d'una densitat de 2 a 4 persones per m2, entre els 90.000 i els 130.000.
Però ves per on... que el Carcabisbat de Madrid afirma que hi havien uns 2 milions d'assistents. Com que el terreny ocupat és demostrable en fotos aèries i no es tracta de cap problema de fe, equival a afirmar que la densitat per m2 era de 46 persones...
46 persones a cada m2 d'aquest 43.000!.I sembla ser que es refereix no a esperits sinó a persones físiques...
Em vingué a la memòria un aparent miracle que de petit ens preocupà a uns quants amics als quals ens feien anar a catequesi a Sant Josep, i que per més proves i encanteris (amb la vareta de la Màgia Borrás)no logràrem desxifrar ni repetir.
Em refereixo al miracle dels pans i els peixos (Lluc 9, 11-17) on es relata que amb cinc pans i dos peixos varen donar de menjar fins afartar-se a més de 5.000 homes i amb els trossos que van sobrar van recollir dotze cistelles...
Si aquests carcabisbes, que mai diuen mentides per més fe que t'exigeixen, m'expliquen com s'ho han fet per encabir a 46 persones a cada m2 d'aquests 43.000, jo em veig capaç, ara sí, de reproduir aquell miracle bíblic...
A no ser, clar, que l'esmentat carcabisbat tingui per tan poca cosa als assistents que els amuntegui d'aquesta manera...

Anècdotes apart, aquesta concentració i les declaracions de la cúpula convocant, és força preocupant.
Que es declarin defensors d'un determinat tipus de família, no és gaire estrany, malgrat fins i tot aquest precepte es neguen a auto-aplicar-se'l i expulsen a qui dels seus volen ser conseqüents.En canvi, altres pràctiques i relacions clarament condemnables semblen ser més tolerades...
Però que es declarin defensors dels drets humans i de la democràcia, només és comprensible si el vi de missa anava massa carregat.
Excepte honroses i comptades excepcions, la cúpula eclesiàstica ha estat un dels enemics naturals de la democràcia i dels drets humans. Probablement ni la més sanguinària i duradera de les dictadures o règims té en el seu haver tants morts i assassinats amb l'objectiu de consolidar, perpetuar i expandir el seu poder i la seva influència... terrenal !.
I que en un estat laic pretenguin influir i imposar les seves normes en les lleis, relacions i drets de les persones, és del tot rebutjable i inacceptable.

Però que els Rouco, Cañizares, García-Gasco, Álvarez, ... encapçalin aquesta nova creuada i es creguin amb força i autoritat per plantar cara al govern i al conjunt del poble que no combreguen amb els seus dogmes, és del tot insostenible.

Més de 30 anys després de la mort del dictador producte d'una altra creuada en nom de Déu i beneït per la mateixa o semblant cúpula, aquesta articulació d'una nova creuada només s'explica pel manteniment dels privilegis de l'església catòlica obtinguts durant la dictadura, malgrat portem més anys oficiosament de governs d'esquerres que no pas de dretes.

Quan hi haurà realment una separació de poders i que qui vulgui que prediqui la paraula del seu Déu a càrrec de la seva butxaca, però no a costa dels ciutadans i ciutadanes que ens sentim avergonyits al comprovar com aquests ultres eixelebrats viuen dels nostres impostos i no paren de voler més i més ?

Per acabar amb tot això sí que no calen miracles, simplement cal ser més conseqüent.

dilluns, 24 de desembre de 2007

Comunicat urgent de la FAVM

Més sobre Can Fàbregas. La FAVM acaba de treure un comunicat denunciant d'on va sortir i qui són els executors de la brillant idea d'intentar dividir el moviment veïnal i fer-nos empassar la "nova" proposta per enderrocar Can Fàbregas:
web FAVM

Ramon Bassas va ordenar directament entrar a registre el manifest apòcrif

L’escàndol està servit. El regidor d’Urbanisme, Ramon Bassas, va ser qui va ordenar directament registrar a l’Ajuntament, en concret a l’Edifici de Vidre, el manifest apòcrif suposadament signat per 6 presidents. El document no reunia cap dels requisits mínims que ha de complir un full d’aquestes característiques que ha d’entrar-se a registre, com ara anar signat, i amb el DNI i noms complets dels signants, així com la manera de contactar amb aquests. Bassas va incórrer en diversos delictes, ja que va usar noms d’altres persones sense ni tan sols informar-los de que registraria aquest manifest, i va obligar a un funcionari a segellar-lo sense que es complissin els mínims necessaris, com hem dit. Va utilitzar un servei ciutadà en benefici propi i del seu govern. El regidor va córrer a incloure aquest document al dossier de premsa que es va repartir als mitjans en la presentació del projecte de trasllat de la fàbrica de Can Fàbregas, així com en diverses reunions municipals.

Davant la desesperació pel fet de no tenir veus públiques de recolzament a la seva proposta sobre el trasllat de Can Fàbregas, entre Ramon Bassas i el regidor de Participació, Carlos Fernández, van orquestrar tota una moguda atacant directament al moviment veïnal i utilitzant aquells dirigents que s’han declarat obertament militants del PSC. Els detalls concrets, pràcticament al minut, els tenim, però deixarem que els senyors regidors passin una mica tranquils (?) el dia de Nadal i de Sant Esteve.

La intenció d’aquests regidors era contrarestar el possible efecte que pogués tenir la manifestació convocada per la plataforma Salvem Can Fàbregas del dissabte 15 de desembre, i treure’s de sobre un os a través del posicionament públic (que encara esperem que el facin arribar a la FAVM) de diverses persones amb més o menys prestigi als seus barris.

Davant la gravetat d’aquests fets, i dels que aniran sortint a la llum pública, la FAVM demana mesures urgents a l’alcalde de Mataró, Sr. Joan Antoni Baron, així com a tots els partits de l’oposició. En les properes reunions a celebrar la Federació d’Associacions de Veïns de Mataró, per la part que li afecta, decidirà les peticions concretes que fa a l’alcalde de la ciutat. Avancem que els fets els trobem de la màxima gravetat.

Aprofitem per a desitjar un Bon Nadal a tothom.

El Secretariat de la Federació d’Associacions de Veïns de Mataró.

Mataró, a 24 de desembre de 2007.

diumenge, 23 de desembre de 2007

Can Fabregas al seu lloc !

En determinats temes, sembla que a la nostra ciutat més que un Ajuntament tinguem un circ amb malabaristes i il.lusionistes dirigint l'espectacle.
Can Fàbregas i la darrera proposta de trasllat "íntegre" a una nova ubicació n'és un bon exemple. Poc els importa que les experiències o intents de trasllats semblants hagin acabat en fracàs (com en el cas de l'Ateneu) i en el millor dels casos s'hagi reconstruït amb algunes peces originals monumentals mones de Pasqua. Poc els importa també que aquesta operació es quantifiqui en més de 3 milions d'euros, cost que la ciutat no es pot permetre atenent les necessitats existents tant en els barris de la perifèria o el seu mateix centre. Ni encara menys que una peça cabdal del nostre patrimoni es fragmenti i es traslladi de lloc.
L'única cosa real que aquesta proposta contempla és l'enderrocament de Can Fàbregas, que forma part del nostre patrimoni històric i amb el nivell més alt de protecció. Tot el demés, el temps dirà...
De fet, al llarg d'aquest any aquest ha estat el propòsit de l'actual i passat equip de govern. Primer intentant descatalogar l'edifici amb l'ajut de patums contractades per la gran multinacional interessada en aterrar a Mataró en un solar cèntric net de pols i palla. Després intentant salvar només alguns elements originals per decorar una nova façana a prop de l'edifici històric...

Ni és correcte canviar el patrimoni de lloc, ni és viable tècnicament fer-ho amb un edifici d'aquest tipus, ni la nostra ciutat es pot permetre destinar-hi més de tres milions d'euros a una operació semblant.
I el que és del tot inacceptable és que qui mani a Mataró en temes urbanístics i de patrimoni no sigui l'Ajuntament o els ciutadans a través dels famosos sistemes de participació, sinó multinacionals especialitzades en diversificar negocis, venent cortines i fums i imposant les seves condicions per sobre del sentit i l'interès comú.